Una bola negra, quatre pàgines i una lliçó de vida
Ahir vaig anar al cinema a veure La bola negra i encara hi estic donant voltes.
No és una pel·lícula sobre disseny, però com a dissenyadora no puc evitar mirar-la amb aquests ulls: les imatges, l'estètica, el que transmet cada pla. I, sobretot, el que hi ha al darrere: el dret de cadascú a ser qui és.
A la meva feina parlo sovint d'identitat, la de les marques. Aquesta pel·lícula m'ha fet pensar en la identitat de debò, la de les persones.
LA BOLA NEGRA | Official Trailer | Netflix
Una bola negra contra qui no encaixa
La bola negra és la nova pel·lícula de Javier Ambrossi i Javier Calvo, els Javis. Parteix d'una obra que Federico García Lorca va deixar inacabada, de la qual només es conserven quatre pàgines. Havia de ser la seva primera història amb un protagonista obertament homosexual.
El títol ve d'un costum antic: als clubs socials, els socis votaven amb boles qui podia entrar. Una bola negra volia dir rebuig. A l'obra de Lorca, un jove de Granada en rep una per la seva orientació sexual.
La pel·lícula entrellaça tres històries, situades el 1932, el 1937 i el 2017. Tres èpoques, tres homes i una mateixa pregunta: què passa quan la societat decideix que no ets acceptable per ser qui ets.
Però la bola negra no és només el vot dels altres. Als anys trenta, els protagonistes la porten a dins: una vergonya atàvica que pesa al pit com una pedra. El 2017, la bola negra ja no és vergonya, sinó silenci: el d’una família que va callar i el d’una història que mai no li van explicar.
L'estètica també és un posicionament
La pel·lícula aposta per una estètica lírica, emocional i sense complexos. No busca passar desapercebuda. I això, en una història sobre persones obligades a amagar-se, ja és un missatge.
Al disseny passa el mateix. Cada color, cada tipografia i cada forma diuen alguna cosa de qui hi ha al darrere. Triar una estètica no és decorar: és decidir com vols que et vegin. Quan una imatge neix de qui ets de veritat, es nota. Quan neix de la por de no agradar, també.
Ser un mateix: la millor identitat
Quan treballo una marca, la primera pregunta mai és «què queda bé?», sinó «qui ets?». Una marca que imita les altres pot ser correcta, però no emociona ningú. Les que perduren són les que s'atreveixen a ser diferents.
Amb les persones és igual. Passem molta energia intentant encaixar: vestir com toca, opinar com toca, estimar com toca. La pel·lícula ens recorda que hi va haver gent que va pagar un preu molt alt per no poder ser qui era. Nosaltres, que avui podem, no ho hauríem de malbaratar.
Ser un mateix no és una moda ni un eslògan. És la base de tot: d'una bona marca i d'una bona vida.
El valor del que és fet a mà
Vivim envoltats de coses iguals: productes fets en sèrie, imatges que s'assemblen, marques que semblen sortides del mateix motlle. Per això el que és artesà i autèntic té cada cop més valor.
Una peça feta a mà porta la petjada de qui l'ha feta: les seves decisions, el seu temps i fins i tot les seves imperfeccions. No n'hi ha dues d'iguals, i justament per això són úniques.
Amb les persones passa el mateix. El que ens fa valuosos no és encaixar en un patró, sinó allò que només tenim nosaltres. La pel·lícula ho reivindica a la seva manera: el que la societat volia corregir o amagar era precisament el que feia únics els seus protagonistes.
Guardar les boles negres al calaix
La bola negra era un gest petit: deixar caure una bola en una urna. Però podia tancar portes per sempre. Avui ja no votem amb boles, però continuem jutjant: amb una mirada, un comentari o un silenci.
No jutjar no vol dir estar d'acord amb tot. Vol dir acceptar que la vida dels altres no ens pertany. Qui estimen, com vesteixen o com decideixen viure no és una votació on hàgim de participar.
Deixar viure amb llibertat és potser la forma més senzilla de respecte. I també la que ens fa més lliures a nosaltres.
Quatre pàgines i una vida per escriure
Lorca només va poder escriure quatre pàgines de La bola negra. La resta es va quedar en blanc per sempre. Pensar-hi fa venir vertigen: quantes coses deixem per a demà com si el temps fos infinit?
Viure cada dia vol dir no esperar el moment perfecte per ser feliç, per dir el que sentim o per començar aquell projecte que fa temps que ens ronda. Els Javis van recordar a Canes una frase de Lorca que ho resumeix: cal recordar de cara al demà. Mirar enrere no per quedar-nos-hi, sinó per viure millor el que tenim davant.
Per això, malgrat el dolor que hi ha a les tres històries, La bola negra és una pel·lícula profundament vitalista. No es queda en la tragèdia: és una crida a viure de veritat, sense negar-se a un mateix: a treure's aquesta bola del pit i a gaudir de la vida mentre la tenim. Estar viu no és només respirar, és poder ser qui ets.
Dissenyar-se a un mateix
Al final, La bola negra no parla només del passat. Parla de les boles negres que encara repartim i de les que ens posem a nosaltres mateixos quan no ens atrevim a ser qui som.
Si el disseny m'ha ensenyat alguna cosa, és que el que és autèntic sempre connecta.
Per això et proposo un exercici: avui, fes alguna cosa a la teva manera. Sense demanar permís i sense esperar l'aprovació de ningú.
I si encara no l'has vista, ves al cinema.
Després m'expliques què hi has trobat.
Comentaris